Asil Hospital La Garriga |  Història

Història

A inicis del segle XX, es va crear a la Garriga una institució per ajudar captaires i malalts de la població sense recursos. Es va voler portar a terme un model d’entitat benèfica com les que existien en altres pobles de dins i fora de Catalunya, per millorar la beneficència social i fer minvar la pobresa. La iniciativa impulsada per Lluís Arumí i per Erasme Imbert va tenir bona acollida a l’Ajuntament i va donar com a resultat la constitució, el 22 de juny de 1910, de la Junta o Societat de Beneficència “ por el estilo de la que funciona en Roda y otras poblaciones, con el objecto de poderse prohibir el lastimoso espectáculo, y a veces repugnante, de la mendicidad (…)”. Poc després, el 5 de juny, quedava aprovat un reglament que regia la societat constituïda amb el nom de Junta de Caritat de la Garriga. El reglament es basava en l’estudi de les deu persones que formarien la Junta Administrativa, fet d’altres juntes de beneficència semblants com els que hi havia a Saragossa, Sevilla, València, Sabadell, Roda i el projecte del de Vic. S’havia fet moltíssima feina. El resultat anava per bon camí.

Segons el reglament que s’aprovava aquell 5 de juny, la Junta de la Caritat estaria formada per la Junta Consultiva, la Junta Administrativa i la Junta Municipal. A la primera hi havia l’alcalde, el rector, el jutge municipal, el metge titular i el caporal dels mossos. L’Administrativa – els qui havien gestat el reglament- la formaven les deu persones següents: el president, Erasme Imbert, i Pere Albàs com a vicepresident; Joan Calls com a tresorer; Lluís Arumí com a secretari i els vocals Antoni Bosch, Tomàs Fortuny, Miquel Garriga, Josep Gendra, Josep Llimargas i Miquel Oliveras. La Junta Municipal estava formada per les dues anteriors i els regidors de l’Ajuntament, sota la presidència de l’alcalde, i, actuant com a secretari, el de la corporació municipal. Així, de forma àmplia i amb diverses persones representatives de la vida social del poble, es va crear una entitat de caire altruista destinada a tasques benefactores.

La Junta no va perdre el temps: els seus membres es van repartir pel poble per parlar amb garriguencs i estiuejants perquè es fessin socis pagant una quota mensual o que aportessin algun donatiu per ajudar a les despeses de l’organisme que es constituïa. D’entrada, s’aconseguia d’entre els veïns del poble una subscripció setmanal de 44,20 pessetes i 1.758 pessetes de donatius fets pels estiuejants. La corporació municipal acordava, el 10 de juliol, contribuir amb 50 pessetes a la subscripció iniciada per altres persones.

No parava aquí l’empenta de la Junta, ja que el mes d’agost llogava una casa per destinar-la a les atencions dels necessitats. La quantia a pagar era alta: 350 pessetes a l’any. Tanmateix hi havia voluntat de sortir-se’n i el propòsit de fer lloc a la Garriga a unes monges franciscanes que vetllessin pels més desvalguts. I així va ser: el bisbe Laguardia va permetre el que seria un gran pas, autoritzant el 30 de novembre les Germanes Franciscanes de la Nativitat de Ntra. Sra. – monges Darderes- a tenir cura, a la població, dels qui més ho necessitaven. L’Ajuntament ajudava que l’acollida de les monges fos mínimament digna ja que l’11 de desembre d’aquell any acordava concedir una subvenció anual a les Germanes de la Caritat instal•lades feia poc al poble. La bona relació entre municipi i monges quedaria palesa moltíssimes vegades al llarg dels anys. El 1915, una visita pastoral reflectia que des de 1910 hi havia a la Garriga un Patronat per a l’atenció dels malalts, que la seva finalitat era assistir-los a domicili, i de manera gratuïta per a la classe obrera i per als pobres. Per a l’ajuda d’aquests darrers, el Patronat pagava una quantitat anual a les monges. Ningú, per tant, no havia de quedar desatès.

L’esforç augmentava i les col·laboracions personals i econòmiques d’alguns particulars van esperonar la Junta a comprar, el 1911, uns terrenys per construir-hi un hospital i uns pavellons destinats a finalitats benèfiques i sanitàries. Les decisions es prenien de manera ràpida i l’Ajuntament també hi col·laborava: aquell mateix any acordava subvencionar les obres amb 2.500 pessetes. Però calia un projecte i se’n parlà amb l’arquitecte J. Manuel Raspall. El projecte d’edifici destinat a les finalitats que des del seu origen s’havia proposat la Junta de la Caritat, va tirar endavant. Amb l’ajuda desinteressada de Raspall es va dissenyar i es va posar la primera pedra del futur edifici el 21 gener de 1912, data que es va fer coincidir amb la plantada a la Garriga de mil moreres com a homenatge i record d’aquella efemèrides. El programa d’actes feia goig de llegir: “Sessió inaugural, que tindrà lloc en el Saló Sport de l’Hotel Catalunya; col·locació de la primera pedra de l’edifici“La Caritat”; plantació d’arbres en els terrenys destinats a dit edifici; repartiment de berenar als nois i noies de les escoles assistents a la festa”. També una memòria editada per la Junta de la Caritat deia:” Colocóse con el aplauso de todo el pueblo la primera piedra del citado edificio, piedra primorosamente tallada y regalada por nuestro amigo y socio D.Miguel Garriga, y bajo la dirección del ya citado arquitecto Sr. Raspall, aprovechando la oferta de la Sociedad protectora de Animales y Plantas de Catalunña, de mancomunar la ceremonia de la primera piedra con la Fiesta del Árbol, que aquella Sociedad celebró con motivo de haber obtenido el secretario de la misma, D. Federico Wynn, mil moreras de la industria serícola”.

Va ser la festa de l’arbre i la festa d’una primera pedra que iniciava un gran edifici bastit d’esforços i d’il·lusions.

Els vents bufaven a favor: el mateix 1912, Ignasi Sala i Tió es quedava amb les làmines d’emprèstit municipal, per un valor de 20.000 pessetes, i poc temps després hi va renunciar a favor del nou hospital. L’ajuda era molt important. A més, per construir l’edifici, cada mestre d’obres de la Garriga va deixar, setmanalment i de manera gratuïta, un paleta durant un temps, fins que finalment ho assumí un de sol, pagat, ara ja, per la Junta.

Les obres anaren tan ràpides que fins i tot les religioses franciscanes s’instal·laren aquell mateix any a l’edifici del carrer Llerona, que quedava construït inicialment amb una part destinada a atendre els pobres i indigents i una altra, a la residència de les monges que rebien l’autorització del bisbe per tenir-hi un oratori. Abans d’acabar l’any, la llum, gràcies a Estabanell i Pahisa, substituïa el gas en el nou edifici. El 1914 les obres encara continuaven pujant i la petita i gran història d’aquests treballs i esforços solidaris ens explica que, el 1915, el Patronat constava d’unes 35 persones i entitats distribuïdes en tres categories que pagaven anualment unes quotes de 10, 20 i 30 pessetes.

Els resultats eren satisfactoris: la Junta de Caritat donava menjar als pobres transeünts des de les vuit a les deu del matí, i de les dues a les quatre de la tarda a l’edifici de l’hospital, i demanava que no es donessin almoines als pobres per tal de fer desaparèixer la mendicitat pels carrers del poble. Era prou evident que la Junta de la Caritat s’havia convertit en una eina de labor extraordinari per fer confluir les tasques d’ajuda a transeünts, pobres i residència d’ancians, però també ho era que alhora calien molts recursos econòmics per acabar finalment les obres i mantenir les ajudes als necessitats. Les col•laboracions desinteressades, econòmiques i deixes testamentàries eren molt d’agrair però no eren suficients. I alguns dirien que la providència va trucar a la porta de l’Asil. En efecte, en la rifa d’una torre l’any 1917, la sort va recaure en la Junta de la Caritat. Això explica que es fes una novena a la Mare de Déu de la Salut, “ en acció de gràcies pel bon resultat del sorteig que es va fer a benefici de dita entitat i per a demanar que es puguin terminar feliçment les obres de l’Asil de Caritat que es continuen amb el producte del citat sorteig “.

En el full dominical, el rector Vich faria publicar periòdicament l’estat de comptes de La Caritat. El 1920 es donava constància que la comunitat de monges era de sis germanes. La Memòria de l’any 1921 reflectia el següent, “Es excusado hacer notar la caritativa labor y el bien que esparcen nuestras Hermanas Franciscanas de la Natividad de Nuestra Senyora, pues de todos es bien sabido el consuelo que el pobre y enfermo halla en sus solícitos cuidados. Con mucho gusto les hacemos constar nuestro sincero agradecimiento por su abnegación en sevir y aliviar los sufrimientos morales y materiales de los desvalidos”. Sens dubte que les tasques de col•laboració entre la gent del poble i les monges Darderes havia estat molt positiva. Ho continuaria sent.

Temps després, amb la inauguració d’una nova ala de l’antic edifici, la societat es convertia en Asil Hospital. Durant els anys de rectorat de mossèn Vich es va donar una nova estructura jurídica i de funcionament a la societat. L’Hospital Asil va disposar de personalitat jurídica independent, disposant del patrimoni que havia acumulat amb els anys. Per altra banda, La Caritat, que no tenia patrimoni, es destinava a recaptar donatius de caire benèfic. El mecanisme havia de ser millor i adaptat als anys transcorreguts. La transformació havia estat molt important, però sense dubte que també la satisfacció per tant treball col•lectiu arribat a bon port era també molt gran.

Dissortadament, els anys de la guerra (1936-1939) trasbalsaren la vida de moltes persones. La Junta de Caritat va desaparèixer però l’edifici s’adaptà a les necessitats del conflicte convertint-se, com el Balneari Blancafort, en un hospital militar. Les funcions d ‘atenció a malats i ferits van ser molt dignes tot i les dificultats especials del moment i la duresa d’haver de fer front amb pocs recursos a situacions molt difícils agreujades per les característiques sanitàries que requerien tractaments, de vegades, molt complicats. Acabada la guerra, i d’ençà de 1941, diversos donatius permeteren sostenir inicialment les dificultats de l’Asil Hospital. El 1942 van tornar a instal·lar-se les religioses franciscanes que vetllaven per la “Hermandad de San Esteban protomartir” de l’Asil Hospital.

Fins a l’any 1960 la Junta de l’Hospital tenia càrrecs vitalicis, però la tasca d’aquelles religioses rebria un fort impuls d’ençà de 1961 quan, per disposició de la Direcció General de Beneficiència, l’estructura de l’Asil Hospital s’organitzà mitjançant la Junta de Patronat ajudada per una d’administrativa que portaria a terme les feines de gestió. Pocs anys abans s’havien fet tómboles per aconseguir diners per al manteniment de l’Asil. Van ser anys de dificultats però mai mancà la il•lusió i la col•laboració, en tots sentits, de la gent. L’assistència als residents, aquell 1961, es mantenia sota l’administració de les monges franciscanes amb la classificació de dos sectors. Un, el dels residents que pagaven una mica, i, un altre, el d’asilats sense mitjans econòmics als quals les monges atenien sense contraprestació econòmica. Però com dèiem, importants canvis es produïren aquell any. La nova Junta del Patronat, d’ençà d’aquell 1961 quedà formada pel rector de la parròquia i, com a vocals, l’alcalde i el jutge de pau. Segons unes eleccions que es van fer al poble, des del 12 d’abril, la Junta Administrativa era formada, d’acord amb el càrrecs que es repartiren entre els que en sortiren elegits i els que oficialment n’havien de formar part, per les persones següents: com a vocals, Josefina Comere, Josep Méndez, Manuel Martín, el metge municipal i la Superiora de la Institució. Com a secretari, Martí Sunyol; com a tresorer, Pere Forcada, i com a viceadministrador, Joan Garriga. Joan Reig fou nomenat administrador de la Junta.

El 13 d’octubre d’aquell mateix any, l’Asil Hospital rebia un llegat del músic Sancho Marraco format pels seus drets d’autor i pels seus valors mobiliaris. En els anys posteriors es va continuar rebent donacions i no cobrant feines dedicades a l’Asil, organitzant campanyes d’ajuda en les quals els garriguencs respongueren magníficament. També van ser anys de millores de l’edifici. El 1962, any en què es va fer un projecte d’ampliació signat per l’arquitecte Pere Ventura, s’acordà amb la Reva. Mare General que la Junta Administrativa es faria càrrec de tota l’administració, que asilats i residents pagarien segons les seves possibilitats i les dels seus familiars, i que s’assignarien a les religioses unes quantitats a la vegada que se les donaria d’alta a la Seguretat Social.

L’any 1963, el centre comptava amb 19 ingressats permanents, i amb un servei de maternitat on van assistir aquell mateix any, 41 parteres del poble i d’altres municipis veïns de la Garriga. Els avenços eren clars: el 24 de setembre de 1964 s’inaugurava una ampliació de l’edifici, d’acord amb el projecte dels arquitectes Ventura i Ros de Ramis, i anys després continuarien fent-se importants reformes a la cuina, amb la instal•lació de gas, amb noves habitacions, amb nous pisos, amb ascensors, així com amb molts d’altres serveis.

El 1982 es remodelava la Junta Administrativa que quedava constituïda per Pere Forcada, Joan Garriga, Jaume Lancis, Eusebi Alerm, Josep Montal, Martí Puigcorbé, Martí Suñol, i Josep Vila, a més de la Mare Superiora i un delegat de l’Ajuntament. Sense menystenir ningú, ans al contrari ja que totes han estat dedicacions altruistes, cal esmentar resseguint les llistes dels membres de la Junta que Pere Forcada ha dedicat més de 40 anys a aquesta institució; així mateix, Eusebi Alerm i Martí Puigcorbé també li n’han dedicat una bona colla.

El 1983 la Junta va cedir al poble per mitjà de l’Ajuntament un terreny situat entre el carrer de Llerona i el carrer del Consell, per edificar-hi un centre d’atenció primària, amb la previsió d’instal•lar-hi serveis de medicina general, infermeria, i portar a terme tota una sèrie d’activitats en matèria de salut pública d’assistència social, una prestació de serveis, en definitiva, de la qual se’n podia beneficiar majoritàriament la població. I les tasques continuaven. El 1984 es plantejà adequar els anteriors edificis i de manera concreta es va voler commemorar el 75è aniversari renovant la part antiga tot recuperant la façana modernista original de Manuel J. Raspall. Fa goig llegir els equipaments que es feren en celebrar el 75è aniversari, i sobretot observar que el poble va aportar generosament a l’Asil Hospital més de 5 milions de pessetes. Les reformes arquitectòniques, algunes d’elles ja portades a terme per l’arquitecte tècnic Frederic de Buen, van ser continuades posteriorment per aquest professional i també encarregades als arquitectes Andreu Bosch i Lluís Cuspinera. Mentre l’any 1986 l’Asil Hospital quedava inscrit al Registre de Fundacions Privades de la Generalitat de Catalunya, les obres arribaren a bon fi: el 17 d’abril de 1993 s’inauguraren. També els serveis anaren a més: el 1997 es posava en funcionament el Centre de Dia. Tanmateix, el 1999, les monges franciscanes deixaven de dedicar la seva dilatada i extraordinària tasca a l’Asil Hospital per falta de vocacions. A partir de llavors s’iniciaria una nova etapa adaptada a les noves necessitats i també l’assistència es professionalitzava. El doctor Joan Cruells Pagès i el doctor Santi Montal Codina en serien els nous responsables, el primer com a director-gerent i el segon, que ja formava part de la Junta Administrativa, com a responsable mèdic. També la diplomada en infermeria, i responsable higiènico-sanitària, Isabel Llimargas Doña, iniciava a l’Asil Hospital un nou període i una nova perspectiva moderna d’atenció geriàtrica. L’organigrama s’aniria ampliant, i un bon gruix de persones l’anirien integrant, entre ells alguns que des de fa molts anys han format, i en cara en formen part, de les diverses juntes administratives, com Josep Puigdomènech, Joan Mascaró o Eduard Miró..

L’any 2000 es feren noves obres de remodelació i de modernització d’instal•lacions i equipaments, s’ampliaren noves places que passaven de 62 a 81 llits. I, en fi, els espais i els serveis s’adaptaren a persones amb més dependència i que necessitaven més atenció sanitària. Els treballs i les ampliacions continuaren: el 2006, es féu una altra millora amb una casa de fusta annexada a l’edifici principal, destinada a persones d’atencions especials i continuades. En aquests darrers anys, l’activitat ha crescut i encara millora.

El mes de setembre del 2014 va ser una data important també per nosaltres. Varem inaugurar el nou edifici de 1.280 m2 (antic CAP que va ser recuperat per l’Asil). En total, doncs, ja disposem de 3.600 m2. La nova edificació està distribuïda en tres plantes. A la primera hi ha sales comunes, terrasses i habitacions dobles i individuals Tres anys d’obres ens van permetre finalment inaugurar-lo ampliant el nombre de places residencials i de centre de dia a més de noves sales i espais comuns. Tres noves plantes, tot exterior, lluminós, espaiós, confortable i totalment adaptat a les noves necessitats.

La consellera de Benestar Social i Família de la Generalitat de Catalunya, Sra. Neus Munté va presidir l’acte d’inauguració del nou edifici, acompanyada de la Directora General de l’Institut Català d’Assistència i serveis socials, Sra. Carmela Fortuny, de l’alcaldessa, Sra. Meritxell Budó, els membres de les juntes de patronat i administratives de la casa, regidors de l’ajuntament, representats de les entitats i organitzacions que col·laboren habitualment amb nosaltres, residents, treballadors.

Els resultats són a la vista:

Actualment, l’Asil Hospital compta amb unes instal·lacions que superen els 3.600 m2, entre les quals hi ha àmplies terrasses i zones enjardinades. L’Asil Hospital, que com hem vist amb el pas del temps, s’ha anat transformat i renovant, és actualment un edifici adaptat per a la vida i necessitats de les persones grans, amb mobilitat reduïda i que han perdut autosuficiència i necessiten el suport d’un equip de professionals. Tant per als que n’han fet casa seva com per als que continuen vivint a la seva llar i vénen a passar una part del seu temps al Centre de Dia.

L’atenció i prevenció de la salut és primordial i continuada: metge, equip d’infermeria, cuidadors, psicòlegs, fisioterapeuta, terapeuta ocupacional, treballadora social, podòleg, atenció als familiars… Professionals en constant formació, sinònim de garantia de benestar i confiança.

Es treballa per al manteniment de les capacitats tant físiques com psíquiques dels residents mitjançant programes d’estimulació física i cognitiva adients als dèficits que cadascun presenta. Entre aquests programes s’inclou el manteniment de les activitats de la vida diària. L’entorn segur i adaptat a les limitacions dels residents, permet facilitar la interacció social entre ells i també amb les seves famílies. Els espais amplis i lluminosos són la tònica de l’edifici que disposa d’espais concrets per dur a terme les teràpies en els programes de fisioteràpia, teràpia ocupacional i estimulació cognitiva.

Es valora periòdicament l’evolució dels problemes mèdics, psíquics i socials que permeten traçar un pla de cures adaptat; s’executen programes d’intervenció psicogeriàtrica adaptats a l’evolució del resident; es controla la simptomatologia no cognitiva mitjançant tractaments i, es porten a terme cures pal•liatives de residents amb demència avançada.

Per tot plegat fa bo de recordar una història centenària mantinguda per llegats testamentaris, donacions, ajudes particulars i col•laboracions altruistes. Cent anys que han fet de l’Asil Hospital un lloc d’assistència a necessitats i malalts, que han ajudat a donar llum a parteres gràcies al Servei de Maternitat, que han permès intervencions quirúrgiques, que han viscut moments excepcionals com els de la guerra o d’una triquinosi que va afectar la població, i sempre, tants i tants anys, de resposta positiva, càlida, humana. El 2010, gairebé un centenar de residents i moltes ànsies d’un bon futur i de nous projectes que en el transcurs dels anys s’han anat fent realitat entre tots plegats.

I el temps passa…. i nosaltres ens hem anat adaptant. Fins arribar a l’actualitat  amb nous edificis construïts per augmentar les places tant de residents (153) com de centre de dia (40) perquè les necessitats també van canviant i ens anem adaptat a la realitat que ens envolta.

Voldríem assenyalar que hem volgut recordar una breu història però abundant de noms propis de persones conegudes i de persones que des de l’anonimat han fet possible aquest Asil Hospital. La llista és llarga perquè la vida de la institució és rica en solidaritat i estima. No es tracta tampoc de fer una ressenya de noms i cognoms i períodes i tasques i col•laboracions. Mai ningú ho ha demanat perquè les tasques han estat i estan sent fetes amb humilitat i generositat. Però és per tot plegat que a manera d’homenatge senzill, però obligat, que volem donar les gràcies a diversos organismes públics: des de l’Ajuntament garriguenc, que es manté fidelment en la seva col•laboració, fins a la Generalitat de Catalunya, però d’una manera especial el fem extensiu als paletes, fusters, ferrers, pintors, pagesos, comerciants, industrials, obrers, mestresses de casa, escolars, estudiants, metges –no podem obviar, entre altres, l’exemple de bons professionals i altruistes ciutadans com els desapareguts Fitó, Fàbregas, Trenchs, Montal Fontserè…-, infermeres, monges Darderes (Amparo Álvarez – germana superiora-, les germanes, Blanca, Josefa, Mercedes, Teresa, Antonia de María, Antonia, Inés de María,…), capellans i alcaldes que durant aquests anys han estat membres dels patronats – cal recordar la tasca modernitzadora de mossèn Vich i les dedicacions de mossèn Fuentemilla, i de l’Alfred Vilar, primer alcalde que va ser president de la Junta i que va ajudar en el canvi i professionalització de l’Asil-; arquitectes, aparelladors, artistes, serenos, agents d’ordre públic, funcionaris, personal sanitari i tècnic de diferents branques que formen l’equip de professionals de l’Asil Hospital que compta a més amb nombrosos voluntaris, i un llarg i càlid etcètera d’homes i dones, de gent i gent i gent… . A tots ells un profund agraïment.

Asil Hospital: cent anys, i que per molt anys, d’una història de fraternitat.

Oi que sí ?

Joan Garriga Andreu, historiador

Natàlia Viñets Regidor, periodista i comissària de la celebració dels actes del centenari de la Fundació Asil Hospital

Abril de 2010

Bibliografia bàsica consultada

  • Junta de La Caritat i de l’Asil Hospital: Memòries i Llibres d’Actes, anys 1910-2010. Arxiu de l’Asil Hospital.
  • Maurí i Serra, Josep: Història de la Garriga. Volum III , Barcelona, 1954, pàg. 244- 246.
  • Reventós i Conti, Jacint: Història dels Hospital de Catalunya. Els Hospitals del Vallès i del Maresme. Vol. IV. Dip. de Barcelona,, 2002.
  • Diverses publicacions d’actes commemoratius de l’Asil Hospital. Arxiu de l’Asil Hospital.
  • Diversos testimonis orals, amb especial regraciament a Pere Forcada Font.